En Günter i el misteri de la copa

Els alumnes de les classes de 3r de l'escola Pere Vila han fet aquest conte per compartir amb l'escola de Cheng-du.

Comença així:                                                    Descarrega el conte en català i xinès

EN GÜNTER I EL MISTERI DE LA COPA

Com cada matí abans d’anar a escola, en Günter baixava a la platja a practicar futbol. Li apassionava tant aquest esport, que no sortia de casa sense una copa que havia guanyat a la lliga infantil. Però un matí, quan era a punt d’anar a la platja, la seva mare el va aturar. Aquell dia, en Günter havia d’anar amb la seva classe al Liceu i no s’hi podia presentar tot brut de sorra i amb una copa a la mà! En Günter va deixar la pilota i va córrer cap a l’habitació. El Gran Teatre del Liceu era un dels edificis més emblemàtics de Barcelona i no hi volia anar vestit de qualsevol manera. Així que es va mudar i, quan ja era a punt de sortir de l’habitació, s’ho va repensar i va decidir agafar la copa; que si bé podia deixar d’entrenar per un dia, no estava disposat a sortir de casa sense aquell trofeu que l’acompanyava a tot arreu.




Quan en Günter va arribar davant del Gran Teatre i va veure els bonics finestrals i el gran porxo, va quedar fascinat. Semblava ben bé que entrés a un Palau, amb una escalinata de marbre i tot presidint l’entrada principal. Però si el Liceu el va enlluernar, l’òpera que s’hi va representar encara el va captivar més. Tant, que en Günter es va oblidar completament de la seva copa que, a mitja funció, va caure a terra i va rodolar a sota un seient. No va ser fins a la nit quan en Günter, a punt de ficar-se al llit, es va adonar que li mancava alguna cosa. Mai se n’anava a dormir sense deixar a la tauleta la seva... la seva copa! Aleshores es va adonar que l’havia perdut al Liceu i, sense fer soroll, es va vestir de nou i va sortir de casa disposat a recuperar-la. Al carrer, va cridar al seu amic Raig, el cotxe més veloç del món, i li va pregar que l’acompanyés.

En un tres i no res, es van plantar davant d’aquella entrada porxada i en Günter va picar a la porta convençut que el vigilant, després de dir-li com n’era d’important el seu trofeu, el deixaria entrar. Però ningú va obrir i en Günter va començar a plorar desesperat. Aleshores un ésser estrany va treure el cap per un dels finestrals i va preguntar al noi què li passava.

–Voldria recuperar la meva copa. M’ha caigut aquest matí mentre escoltava “La petita flauta màgica” –va respondre en Günter.

–Passa. –va dir aquell ésser. –Em dic Serpentaina i t’ajudaré a trobar-la. Serà divertit per a mi. Sempre estic sola i m’avorreixo molt.

La Serpentaina feia una mica de por, però si de veritat volia recuperar la seva copa, en Günter hauria de confiar en ella. Així que, d’un salt, va entrar al Gran Teatre del Liceu. Va ser llavors quan va reconèixer a la Serpentaina; l’havia vist al matí, al capdamunt d’una columna. Era tota de marbre i, tot i que tenia el cos de lleó, tenia un ganxut bec d’àliga, una cua de serp i enormes ales de falcó.

La Serpentaina i en Günter de seguida es van fer amics. Junts van recórrer volant tot el Liceu en busca de la copa que no va aparèixer per enlloc. Però el que sí van veure, van ser els seients de les llotges bruts i llefiscosos i unes petjades verdes molt estranyes. Aleshores van fer un descobriment aterrador: una monstre tremolosa, enorme i viscosa, estava palplantada al bell mig del Saló dels Miralls amb la copa d’en Günter sota el braç! En Günter, que estava decidit a recuperar-la, va veure que la monstre tremolava i va pensar que potser ella també tenia por. Així que, valent, s’hi va acostar a poc a poc. Li va dir que no tenia pas intenció de fer-li mal i que l’únic que volia era recuperar la seva copa. La monstre va accedir a tornar-li si a canvi, l’ajudaven a tornar a casa. Era d’un planeta proper a la Terra i se l’havien oblidat quan havien vingut d’expedició.

Ara sí que en Günter estava perdut. Ell només era un nen; com podia doncs ajudar a una monstre a tornar a casa? Va mirar abatut la seva amiga i va ser llavors que se li va acudir una gran idea. La Serpentaina era de marbre i no necessitava respirar, de manera que podria portar volant a la monstre d’un planeta a un altre sense problemes! Però què podia oferir-li ell a canvi d’aquest favor? En Günter va pensar i pensar si tenia alguna cosa per oferir a la Serpentaina i al final es va adonar que el que ella necessitava era la seva companyia.

I va ser així, com la monstre va tornar a casa seva amb l’ajut de la Serpentaina, com la Serpentaina no va tornar a estar mai més sola gràcies al Günter i com en Günter, gràcies a la seva estimada copa, va viure una aventura màgica al Gran Teatre del Liceu.